Gaudeamus Igitur

En el dibuix de l’escena, el detectiu està darrera la taula esperant alguna feina menor. Pensa en una escena eròtica. De tant en tant mira la secretària que treballa amb l’ordinador. Arriba un cas i és un cas vulgar: la senyora rica busca l’amant del marit infidel. Tanmateix, l’inici de pel·lícula dolenta del Gaudeamus igitur no és altra cosa que un parany de l’autor per a jugar més lliurement amb els tòpics que pretesament utilitza. Ni el cas, ni la senyora, ni el detectiu ni el marit i l’amant, ni la secretària ni el mateix ordinador no són gens vulgars en aquest llibre desvergonyit, a estones delicat, a estones obertament pornogràfic. Original en la història, compromès en l’estil i divertit en les situacions, allò que potser sorprèn més del primer llibre d’aquest jove escriptor és la maduresa i la capacitat de narrar les escenes més picants i més fortes. El final, tan sorprenent com tota la narració, afegeix encant a un text tan divertit com pervers, tan literari com volgudament popular.